Els vuit grups d’adjectius
Mitjançant el cercle d’adjectius es tractava de facilitar la tasca de sistematitzar les emocions relacionades amb una música. Aquest cercle consta de 8 grups d’adjectius. Els adjectius de cada grup estan relacionats i serien compatibles els uns amb els altres. Els grups adjacents tenen característiques en comú. Els grups en els extrems del diàmetre del cercle són el més diferenciats possible. Aquesta seria una traducció dels adjectius:
- espiritual, noble, impressionant, digne, sagrat, solemne, serè, seriós.
- patètic, capcot, trist, afligit, tràgic, melancòlic, frustrat, depressiu, pessimista, pesat, fosc
- somniador, complaent, tendre, sensible, enyorat, anhelant, demandant, gemegós
- líric, pausat, satisfactori, calmat, tranquil, silenciós, relaxant
- còmic, juganer, capritxós, fantasiós, evocador, vivaç, delicat, lleuger, gràcil
- feliç, joiós, alegre, content, animat, radiant
- eufòric, elevat, triomfant, dramàtic, apassionat, sensacional, agitat, entusiasmat, impetuós, inquiet
- vigorós, robust, emfàtic, marcial, poderós, majestuós, exultant
Així, la música que provoca més tensió muscular estaria dins del grup 8 i el seu oposat seria el grup 4. O el grup 7 tindria com a contrapartida el grup 3.
Es va realitzar, doncs, l’estudi amb un grup pilot que constava de 52 persones.
Els fragments musicals inspiradors
Els fragments musicals que es van posar per a escoltar foren els següents:
-Debussy, Reflets dans l’eau, piano solo interpretat per Paderewski
-Mendelssohn, Scherzo del Somni d’una nit d’estiu interpretat per la Symphony Orchestra of New York sota la direcció de Toscanini.
-Paganini, Étude en Mi bemoll major. Arranjament de Liszt-Buzoni per a piano sol interpretat per Vladimir Horowitz.
-Tschaikovsky, Simfonia n.6 en Si menor, segona part del primer moviment, interpretada per l’European Orchestra sota la direcció d’Albert Gates.
-Wagner, Lohengrin, Preludi de l’Acte III interpretat per la Boston Symphony Orchestra,
Els gràfics
No es va indicar el títol ni compositor de cada obra. Se’l s va demanar que marquessin quin grup d’adjectius els semblava més apropiat per a descriure la música i senyalar tantes paraules com volguessin. Cada grup d’adjectius es tractava com un tot. Els gràfics estan fets amb percentatges.
Veiem que en cada composició hi ha tres o quatre grups d’adjectius correlatius que sobresurten, excepte en la peça de Debussy, Reflets dans l’eau. Hi ha dues raons per entendre les diferències en les percepcions musicals.
En primer lloc, els reflexes de l’aigua a vegades són clars, nítids i calmats i a vegades distorsionats, agitats i canviants. El compositor pot haver planejat diferents interpretacions possibles per a la seva música. D’altra banda, la presència de diferents seccions ben definides en l’estructura musical, sovint diferenciades entre elles, podrien donar diferents percepcions del caràcter de la música. Pensem, en el patró tant usual dels moviments ràpid-lent-ràpid.
Això va portar a un nou experiment que va constar en que a cada secció musical d’una peça se’ls demanava al grup pilot que marquessin l’adjectiu. Se’ls va indicar tres seccions. Aquest fou el resultat:
Les taules amb el canvi d’harmonia, ritme i melodia
Un nou experiment va ser fer escoltar als participants 10 composicions amb ritmes, melodies i harmonies variades. Eren interpretades en to major i també en to menor. El pianista tocava tant la versió major com la menor amb el mateix tempo, intensitat i efecte interpretatiu.
També el ritme va ser investigat amb 6 composicions a les quals es va passar d’un ritme amb un pols més estricte a un ritme amb un pols més lliure.
Un altre element canviant va ser el dibuix melòdic ascendent o descendent. Es van utilitzar 9 composicions a les quals se’ls invertia el dibuix melòdic. El problema era que la melodia resultant no era lògica o era poc musical, fins i tot desagradable. Es van descartar moltes composicions. També passava que l’harmonia que demanava la nova melodia no era com la original i això afectava a la nova versió. A vegades no es podia mantenir la tonalitat original.
Un tercer grup de 9 composicions va ser canviant l’estructura harmònica de simple, consonant i resolta de manera satisfactòria a complexa, dissonant, rude i sense una bona resolució harmònica.
Dels elements estudiats per separat, van arribar a la conclusió que l’expressivitat del mode és més estable i en general millor entès que qualsevol altre element. Aparentment, la melodia, al menys si és canviant a ascendent i descendent, és molt menys important que l’harmonia i el ritme. El mode és el més important. Això s’entén perquè és molt senzill passar de mode major a menor o viceversa. En canvi, els camins o canvis melòdics poden ser molt variables.
Conclusions
El resum que fa l’autora de l’estudi es el següent:
- S’ha mostrat que el significat de les composicions curtes i llargues (fragments de 8-12 compassos fins a preludis d’òpera i moviment simfònics) és generalment entès per a oients tant preparats musicalment com no. És sorprenent la uniformitat en les interpretacions o percepcions.
- El sistema d’adjectius ha ajudat a donar resultats simples i clars.
- S’ha intentat aïllar quatre elements de la forma musical: ritme, melodia, mode i harmonia, per a descobrir el significat o caràcter associat a cadascun.
- Els elements estudiats ens dóna com a resultat:
- Mode major associat a alegria, felicitat, graciós, juganer.
- Mode menor associat a tristesa, ensomni, sensibilitat així com a entusiasme, vigor, dignitat, serenitat.
- Ritme fix associat a vigorós, seriós.
- Ritme fluid associat a feliç, graciós, somniador, tendre així com a entusiasme, satisfacció, serenitat.
- Harmonia complexa i dissonant associat a entusiasme, agitació, vigor així com també inclinació cap a la tristesa.
- Harmonia simple i consonant associat a content, graciós, serè, líric.
- Es conclou dient que les diferències en expressivitat causades per la melodia ascendent o descendent no són ben definides ni consistents. Es pot parlar d’una tendència cap a les expressions estimulant i serenitat en la melodia descendent i, d’altra banda, dignitat i solemnitat en la melodia ascendent.
Font: Hevner, K. (1936). Experimental Studies of the Elements of Expression in Music. The American Journal of Psychology, 48(2), 246-268. doi:10.2307/1415746